dilluns, 14 d’abril del 2014

L'endemà de tot, de Lluís Calvo


Per casualitat, l’any passat vaig topar successivament amb tres novel·les que compartien una mateixa estratègia, si bé es veritat que cadascuna ho feia de manera ben diferent: un narrador en primera persona que en comptes de reportar directament els diàlegs que manté amb un altre personatge, els dóna indirectament, matisats i interpretats, però de manera sigui possible netejar en part les interferències del narrador. 

La primera va ser Magma, de Lars Iyer, primera part d’una trilogia que confio que l’editorial Pálido Fuego reprengui ben aviat. El narrador, aquí, és clarament manipulador i profundament antipàtic i cal, per tant, desconfiar-ne. La segona va ser La experiencia dramática de Sergio Chejfec, una lliçó magistral de funambulisme literari, amb un narrador que explica una llarga conversa tot passejant; una novel·la que sembla que pugui fracassar en qualsevol moment però que l’autor sosté amb elegància fins al final. Una meravella absoluta. La tercera va ser Moo Pak, de Gabriel Josipovici, la qual vaig abandonar quan n’havia llegit unes cinquanta pàgines, potser perquè després de les dues novel·les anteriors el recurs em cansava, o no m’acabava de convèncer com estava plantejat, o potser perquè em desagradava una certa intenció d’agradar a un determinat tipus de lector.

No hi havia pensat més fins a L’endemà de tot, de Lluís Calvo. En aquest cas, en Giralt, el protagonista narrador, tampoc reporta directament les converses que manté amb els altres personatges, sinó que les dóna també matisades i interpretades, no tan sols pel seu punt de vista, sinó també per les matisacions i interpretacions, reals o suposades, dels altres personatges. Un exercici de risc que en mans de l’autor s’ha convertit en moltes pàgines meravelloses. Sobretot perquè un cop s’ha detectat el recurs, s’oblida per submergir-se en la història. Una novel·la radicalment contemporània amb el Raval com a centre i uns personatges molt i molt propers que ravalegen pels grans temes com la precarietat, la maduresa, el romanticisme, la identitat, etc. amb un to contingut, sense grandiloqüències i sí amb molta convicció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada