dissabte, 22 de febrer de 2014

Taipéi de Tao Lin o la urbanografia del tedi



They say we are the chosen few, but we’re wasted

El tedi, l’ennui, l’spleen... és curiós que al segle XXI tornin aquests mots tan decadents, i més encara en plena crisi de la part més opulenta del planeta. Potser per això és tan fascinant Taipéi de Tao Lin, com ho és també La grande bellezza de Paolo Sorrentino, tan diferents l’una de l’altra però que tenen en comú un tema que podríem mirar de definir com l’art d’enfrontar-se al tedi, i un motiu: la festa no com a diversió sinó com a evasió, amb dosis més o menys tolerables de dolor. No són casos únics, és clar: César Aira, per posar un exemple caòtic, tracta el tedi juvenil de manera magistral a Cómo me reí.

Contra la cèlebre opinió de Breat Easton Ellis, Taipéi no m’ha semblat una novel·la avorrida. Al contrari, la sensació d’estranyament que provoca un narrador que flirteja amb la sociopatia o l’autisme, no ho tinc gaire clar, és el motor hipnòtic que impulsa la narració. Les idees de Paul, el protagonist; el seu, diguem-ne, món interior cal deduir-lo de la necessitat de contacte amb altres persones, de festes que sempre són un problema, de les impressions dels molts llocs per on transita, de les reaccions a les drogues, de les coses que menja, de les xarxes socials... La punta d’un iceberg  imprevist precisament perquè Paul és un escriptor i l’autor defuig els tòpics sobre les novel·les d’escriptors: ni simulacre de teoria literària més o menys emmascarada ni prolixes disquisicions sobre literatura i vida, malgrat les moltes ocasions que tindria per fer-ho.

Que una novel·la com Taipéi sigui possible és un enigma que val la pena afrontar.


Tao Lin a la llibreria. No semblava autista, i menys encara sociòpata.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada