dilluns, 16 de juliol de 2012

Coses de la manca d'estil


Lloc on diuen que s'amaga l'estil
Em vaig aturar a Bilbao i ja no vaig saber com continuar el blog. Ni angoixa provocada per la manca d’inspiració, ni manca de temes que em vingués de gust compartir: hi he pensat sovint al llarg d’aquest gairebé mes i mig de silenci i he arribat a la conclusió que tot plegat és cosa de la manca d’estil. 

No em refereixo, però, al conreu d’un estil propi, destil·lat al llarg d’anys d’assaigs, errors, emulacions —per afinitat o per rebuig—, etc. Seria un propòsit massa ambiciós i molt probablement abocat al fracàs, i qui sap si al ridícul. Un estil que em convingués seria una cosa més general: prosa periodística dels anys trenta, assaig espectacle a l’estil d’Eloy Fernández Porta, subjecte-verb-predicat, etc. Un estil del qual deduiria un grapat de trets imitables i anar fent a partir d’aquí. 

Apassionada discussió nocturna sobre quina cosa sigui l'estil
Tenia la sensació que escriure s’assemblava a escoltar música: que les paraules i els temes fluirien, es dispersarien i es retrobarien seguint una certa pauta que es desvelaria en el procés. Com escoltar música: no com compondre-la o interpretar-la. 

Nens que juguen a estil i amagar
Però no és així, malgrat que amb llibres com No leer d’Alejandro Zambra, o com Yoga para los que pasan del yoga, de Geoff Dyer  —que llegeixo per culpa de José, el crackde Laie Pau Claris—, hagi intuït una certa facilitat per trobar un tema, omplir-lo de digressions i que al final el tema i les anècdotes s’organitzin admirablement però, sense perdre importància, restin un pas enrere, com a senyal de respecte cap a l’estil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada