diumenge, 20 de maig de 2012

Rigui, senyor!


Estic desconcertat. Em semblava que el post d’ahir era divertit. No aspirava a provocar rialles, cosa ben difícil d’altra banda, però sí almenys un lleu somriure irònic. Un exemple: la frase “És l’aire del temps: treballar la indolència amb el virtuosisme dels millors orfebres” em sembla encara un oxímoron simpàtic.

Minuts després de publicar-lo vaig rebre, però, un missatge que m’acusava de dramaqueen, i després, a Facebook, un parell de comentaris eren igual de descoratjadors. Potser tinc un problema amb el sentit de l’humor. Un cas notable seria el de ¡Despierte, señor!, de Jonathan Ames, que promet rialles a dojo a la contracoberta: 

La novel·la m’ha agradat molt, és cert, i m’ha fet somriure constantment. Els diàlegs d’Alan Blair amb Jeeves, l’ajudant de cambra que l’atén, l’escolta i el consola, són deliciosos. Els dubtes existencials del protagonista (la Qüestió Jueva, la Questió Homosexual) i pràctics (triar la roba o trobar solucions simples a situacions aparentment desastroses) reben l’eficaç i lacònic contrapunt del majordom. Però no m’ha provocat ni una sola rialla, malgrat que tenia prou elements per visualitzar les escenes més esperpèntiques de la novel·la. Vaig tenir l’ocasió de saludar l’autor a la llibreria durant la celebració del festival Primera Persona i, lògicament, vaig donar a Alan Blair l’aspecte de Jonathan Ames. Per a Jeeves, només calia reunir tots els tòpics majordòmics de la literatura universal. 

Jonatan Ames a Laie CCCB
Vaig acabar la novel·la molt satisfet, malgrat que les expectatives de rialles descontrolades no es van acomplir, cosa que llavors no em va amoïnar gens.
Potser hauria de fer com Alan Blair i inventar-me un Jeeves que m’ajudi a sincronitzar el meu sentit de l’humor amb el la literatura i el de la humanitat. 

—Jeeves, estic molt afligit. El món, en general, no entén el meu sentit de l’humor.
—No s’amoïni, senyor. Segur que amb una mica de pràctica l’encertarà algun dia.
—Però és que m’han dit dramaqueen per culpa del post d’ahir.
—Diria que no n’hi ha per tant, senyor. Si m’ho permet, dir-li dramaqueen podria ser considerat com un fet objectivament divertit.
—Vols dir, Jeeves?
—N’estic totalment convençut, senyor.
—Hauria de tornar a intentar-ho, doncs?
—Sí, senyor. Però li recomanaria que no es precipités. No cal que sigui ara mateix.

1 comentari:

  1. No pateixis. Fer riure és una empresa gegantina. Proposar-s'ho ja denota amor al proïsme!

    ResponElimina